Xavier Puente

Xavier Puente: “M’he enfrontat a una peça de grans dimensions i això ha estat un repte per a mi”.

Xavier Puente ens proposa un viatge de descoberta, de sorprendre’ns amb allò que físicament ens incomoda, l’aparent inestabilitat, un joc constant de voluntats, la natura en el seu estat primari i l’acció de l’artista sobre aquesta. Un paisatge de natura transformada, al límit de les seves propietats físiques i en contradicció amb ella mateixa, un bosc ben particular. La seva obra, “Into the wood”, brilla al bell mig del claustre del santuari de Meritxell, un espai molt especial per als andorrans.

sus_150831_S8A0120Què va ser primer? L’arquitectura o la passió per la fusta?

El meu avi era pintor i tallista, però jo ho veia més com una cosa que feia l’avi. Als estius, moltes vegades em donava un tros de fusta i em deia: “Ves, fes això”. I de tant en tant m’anava corregint, però mai em va interessar molt, molt, molt… Perquè ell treballava sempre amb figuració, feia figures de persones o de ballarines… i això no era una cosa que a mi em tirés. M’agradava més crear coses que no pas representar-les,  i com ell sempre treballava en aquest sentit, acabes identificant el medi amb la persona i és una cosa que sempre queda allà.

L’arquitectura, en canvi, era una cosa nova per a mi. Havies de crear un edifici nou i potser aquesta faceta de buscar la creació, més que no pas la representació d’una cosa que ja està creada, és el que em va cridar l’atenció. Llavors vaig fer la carrera, però l’arquitectura, tot i que diuen que és un art, al final no se sap ben bé si és un art o és pura tècnica… crec que conviuen bé les dues facetes… o no. No conviuen tant bé, perquè la tècnica al final sempre s’imposa sobre l’art (riu) i aquí és on jo començo a dir: “Bé, això tampoc no és exactament el que jo busco.”

Fins que un bon dia em va  tornar a caure un tros de fusta a la mà i vaig recordar el que feia l’avi, més que res per fer alguna cosa perquè m’estava avorrint. I vaig començar a treballar i vaig pensar: “Ostres! això està molt bé!”. I veig com se m’acudeixen idees, s’estableixen vincles entre l’arquitectura i l’escultura, i m’adono que coses que jo imaginava en l’arquitectura, però que no havia pogut realitzar per diferents motius, en canvi en l’escultura eren possibles i tot plegat encén de nou les ganes de treballar aquest material.

El 2007 fa la primera exposició, de la qual va sortir amb el tercer premi ciutat de Viladecans… després ha estat un no parar… literal. Em diuen que no deixa ni un moment de treballar.

No. I no he parat, i va a més. La crisi, a més, hi ha ajudat.  En arquitectura poca cosa es pot fer, tot i que hi continuo treballant. Ara és més un ofici, perquè avui la meva passió està en l’art.

Més enllà de la percepció personal que un pugui tenir de la seva obra, és molt orgànica i molt imbricada amb els altres elements naturals. Les seves escultures no estan mai soles, sinó que interactuen amb la llum, les ombres i l’espai. Com el connecta la seva manera de fer amb el Land Art?

La meva manera de treballar consisteix primer en buscar informació. És com afegir capes de coses que et passen, d’experiències… la fusta, la llum, la manera de fer. Qualsevol cosa es va integrant i crea un substrat. A partir d’aquí, un dia agafes un tros de fusta en concret i comences a filar una idea i comences a estirar i van sortint totes aquestes coses, encara que no sé ben bé de quina manera ho fan, però és veritat que tota aquesta densitat d’informació que és una de les coses que més m’agraden, després acaba reflectida en la peça acabada. Doncs mira sí, allò que en un principi semblava una forma més geomètrica, no té res a veure amb el que ara estàs fent, però  va començar perquè ho vas veure, et va agradar i una traça d’allò, hi queda. I aquí la natura hi és present per força.

sus_150831_S8A0129A Andorra presenta “Into the wood”, un projecte vinculat de forma indirecta també a la seva família…

El meu pare és enginyer i durant els anys 60 va treballar a l’empresa Escofet,  que en aquella època era una de les indústries més fortes de Catalunya.  Escofet va treballar, juntament amb Ricard Bofill en la reconstrucció del santuari de Meritxell.  El meu pare era l’enginyer encarregat de tirar això endavant i per a ell va ser una feina interessant -ell encara en parla sovint- i llavors, quan va aparèixer l’oportunitat de participar a la Biennal, a Meritxell en concret,  vaig pensar que era una oportunitat magnífica a nivell personal, professional… i per a Andorra també, és clar.

Com és “Into the wood”?

Res no es descarta. Tot ho intento assumir o integrar,  tot i que després no ho faci servir… segur que d’aquesta història també hi ha alguna cosa. Són tres peces; una de grans dimensions que hem situat al centre del claustre i que segueix en la línia del que estic treballant ara. Són peces en les quals es treballa molt el concepte de la torsió, de l’espiral. Aquest esforç que se li produeix a la fusta, que en principi no podria assumir, però que a través de l’art ho fa.

Quines són les principals dificultats?

Per a mi, sens dubte, la mida. No estic molt acostumat a treballar en obres de grans dimensions. El Land Art és enorme i les dimensions són molt grans. El meu treball sempre ha estat petit, si ho mirem des de l’escala del Land Art. Per això en aquesta ocasió, m’he enfrontat a una peça de grans dimensions i això ha estat un repte per a mi.

sus_150903_S8A9513L’obra es dins del Claustre del Santuari de Meritxell, envoltat de muntanya però també d’arquitectura moderna, una obra amb una gran càrrega simbòlica per als andorrans.  Pel que sé, la seva obra també fa referència a la història del país, per tant entenc que hi ha una barreja de conceptes. Una part de vinculació amb el paisatge, el pòsit de la història i aquesta vinculació amb la fusta cremada.

De vegades l’atzar té més força de la que ens pensem.  El cert és que just abans de contactar amb la Biennal andorrana estava  imaginant tot un seguit de coses amb fusta cremada. Des de cremar una fusta sense que això impliqui la destrucció de la fusta, fins al procés, a partir d’aquí, de crear d’una cosa nova… és irresistible per a un artista, almenys per a mi ho és (riu). Feia temps que li donava voltes i pensava a veure com ho podia fer i havia fet diverses proves… algunes no havien anat gaire bé, altres millor… en fi… i en aquell moment es planteja la Biennal, i està Meritxell, amb la relació familiar que ja hem comentat, i a més, Meritxell va tenir la trista o l’afortunada història -mai se sap- d’haver estat cremada en el seu dia [el 9 de setembre de 1972]… Ostres! Quan aquestes coses quadren així has de tirar endavant. És veritat que la peça té  una part cremada i es basa en aquesta idea que el foc pot ser un element que transforma la fusta, que crea una cosa nova. Suposo que això té també una càrrega simbòlica forta, tant pel país, com pel Santuari. En certa manera, no deixa de ser la història de Meritxell.

Quina mirada li demana als visitants?

La que vulguin. Com realment treballo amb molta informació, fins i tot contradictòria, deixo que tota aquesta informació aparegui allà, i pot ser que algú,  per la seva manera de ser posi més èmfasi en coses que potser algú altre no veu, i a mi això m’encanta, perquè vol dir que totes aquestes coses que jo hi he posat, tota aquesta informació,  que de vegades ni tan sols jo identifico, ve un altre i ho fa, doncs això és fantàstic. Llibertat total i endavant.

[Entrevista feta per Noemí Rodríguez]