Mata-Vendrell

Víctor Mata: “’Aprisió’ ens parla de la història constitutiva d’Andorra”

Víctor Mata, juntament amb Josep Lluís Vendrell formem part de la Land Art Associació Catalunya (LAAC), una entitat sense ànim de lucre que treballa per la promoció de l’art contemporani i per la defensa del patrimoni natural i cultural, mitjançant la creació artística, la difusió de l’art de la natura i la protecció dels artistes i creadors. Creuen fermament en la simbiosi natural i cultural, per això cerquen l’encaix del procés natural i de l’acció humana.

Víctor Mata, com i de quina manera es treballa des de Land Art Catalunya, entitat que vostè i Josep Lluís Vendrell representen?

Aquesta associació neix el 2009 arran de les necessitats que vàrem detectar i amb l’objectiu d’establir tot un sistema d’accions en base a un projecte que estàvem desenvolupant amb estructures de pedra seca a la zona de Gavà, a prop de Barcelona. A partir d’aquí, l’associació es va anar fent ampla i va anar assumint altres tipus d’accions sobre la memòria i de Land Art, que tenen a veure amb el respecte i el valor del paisatge, l’art de la natura, l’art mediambiental o com li vulguis dir.

Vostès proposen diferents formes de treball, sempre amb una base molt interdisciplinària…

Sí, la interdisciplinarietat va molt lligada a nosaltres, perquè venim de diferents llocs i de diferents àmbits que ens han abocat al Land Art. Uns directament des de l’art,  sortint de la galeria i fent art,  d’altres des de l’àmbit de la història, amb la recuperació de la pedra seca, però també des de la poesia o el paisatge, i fins i tot des de la música. Ara tenim un departament que investiga el que vincula el Land Art amb la música o com la música pot lligar amb les nostres obres.

Una de les coses que criden l’atenció és la intervenció en espais culturals abandonats, donant així nous usos al territori.

Aquesta és una de les coses que ens interessen més. És aquest projecte que comentava abans i que parla de paisatge, d’arquitectura, d’art. Arquitectura per la identificació, la localització i la recuperació de les formacions de pedra seca i altres tipus de construccions amb la intenció de rehabilitar aquest tipus d’estructures… les que tenen més fama, com poden ser unes barraques de vímet, però també hi ha una tasca important de recuperació del paisatge, de tots aquests paisatges que avui en dia estan abandonats i caducs, que abans  formaven part de la producció agrícola o ramadera i que avui estan abandonats i en canvi són els paisatges que veiem encara i que valorem, per això varem decidir recuperar-los, com la barraca del Gravat a mas Roig, a Begues, que és un poble que està al costat de l’àrea metropolitana de Barcelona. Si perdem això aquí, estem perdent la història i això està lligat també amb la simbiosi d’aquesta acció humana amb la natura. La pedra seca, el paisatge i el Land Art és el nostre objectiu, i per això quan fem alguna acció la fem tributària al que és una barraca o al que era un paisatge. No utilitzem mai el paisatge per posar-hi la nostra obra, sinó que utilitzem el paisatge per millorar-lo, per donar-li un nou valor i contemporaneïtat, gràcies als valors de l’art, i això els traurà de l’abandonament. Aquí parlem de pedra seca, de pous d’aigua, de pous de glaç… tot això. Tot això està abandonat, ho hem de rescatar, però amb un nou ús. Apostem per fer Land Art.

S’apropen al paisatge des d’un punt de vista molt minimalista, sense elements industrials, només amb materials orgànics… una manera  de respectar el medi. Així, l’obra -efímera per definició- es va degradant/fonent amb el paisatge d’una manera natural.

Ens basem en això.  Sempre que fem una acció Land Art, sempre és tributària i sempre la fem amb els materials que trobem in situ, no anem  més enllà de 50 metres a la rodona d’allà on som. Si ens cal alguna lligadura, busquem a veure quina mena de planta ens pot fer aquesta funció i sinó, fem servir la sal, la cendra, el fang, etc. Això és amb el que juguem, fins i tot amb l’aigua. No utilitzem mai ni materials artificials ni lligams artificials excepte a vegades, com en l’acció presentada a la Pedrera de Montbau (Barcelona), el passat mes de juny. La LAAC, amb el suport del Memorial Democràtic de Catalunya vàrem fer una acció Land Art i un recital literari en memòria dels exiliats catalans que van viure l’experiència de l’exili i de la reclusió en els camps de concentració francesos i d’extermini alemanys. Per representar els diferents tipus de presoners que hi havia a Mauthausen, vàrem utilitzar cordes de poliester de colors, però aquest és un cas puntual. Normalment sempre fem servir material orgànic i del lloc.

sus_150914_S8A0693

Quina és la seva proposta per la Biennal Andorra Land Art?

És una obra que es diu “Aprisió” i està situada al coll de la Botella, a 2.000 metres d’altura sobre el mar.

Com neix el projecte?

Nosaltres l’hem lligat al Land Art més memorial i tradicional. Hem pensat molt en la història constitutiva d’Andorra i per això hem triat aquesta obra, que té a veure amb la baixada al Pre-Pirineu dels andosins -els antics andorrans- juntament amb els hispànics- antics habitants de l’imperi romà que es van veure expulsats pels musulmans i empesos cap els Pirineus-. Estem parlant del segle VIII, quan aquest grup de persones traspassen la frontera fins a Poitiers, i tornen a baixar després fins instal·lar-se a Andorra, on es poden mantenir gràcies a Carlemany i les seves disposicions.

Això es produeix entre els segles VIII i IX, quan altre cop es mobilitzen i comencen a baixar de nou cap a la península. I es així, com des d’Andorra es comença aquesta nova conquesta més humana, ocupant les terres que havien quedat desocupades al sud dels Pirineus i es així, quan el Comte Guifré el Pilós, Comte d’Urgell i de Barcelona  permet aquestes incursions, aquestes aprisions de terra,  i això es el que volem representar. Aquesta gent que baixa i que “aprisiona” la terra que estava al sud de les Valls d’Andorra.

sus_150917_S8A1076

Dues figures. Una de més de 4 metres i mig de diàmetre. L’altra més petita, i fetes -totes dues- amb una tècnica que coneixem bé a Andorra, la del mur de pedra seca…

I tant que sí! El que fem és una manera de construir les cúpules que és com abans construíem les barraques, i té a veure amb la tècnica de la pedra seca. Així doncs, aquest disc aplanat, semi esfèric i la figura petita que és la que figura que “aprisiona”, està feta també amb pedra seca- amb pedra d’Andorra- i aquesta figura gran té a veure amb els Pirineus, de la mateixa manera que la peça petita té a veure amb la terra baixa, amb les terres del sud, Catalunya. I és això, que tingui a veure amb el paisatge. No fem res que estigui fora del paisatge, no com el Land Art americà que hi posen una peça magnificent al mig del paisatge. Nosaltres no volem fer res que no estigui plenament integrat en el paisatge.

Quina mirada demanen als espectadors?

Nosaltres en tenim prou que llegeixin les explicacions que hi ha a prop de l’obra. Els tòtems informatius ho expliquen tot. Que se sorprenguin veient aquest disc fraccionat i que valorin la integració en el paisatge i que puguin saber que fa més de mil cent quaranta i escaig anys va haver aquest moviment de persones des d’Andorra cap al sud, i que ho valorin, i que ho tinguin en compte en la contemporanització dels moviments migratoris actuals. Que pensin com els andosins van acollir els hispànics i com -tots junts- van baixar cap el sud. Volem contemporanitzar aquests processos migratoris que són molt actuals avui en dia i que tenen a veure amb la tolerància, amb el respecte, amb la diferencia amb els altres i amb l’acolliment. Aquest acolliment que tanta falta ens fa en els nostres dies.

[Entrevista feta per Noemí Rodríguez]