image1

Transformació de l’espai públic, un exemple provençal

A la Provença francesa, hi ha una finca vinícola que s’ha transformat en un espai de peregrinatge per als amants de l’art contemporani de tota la regió. El Château La Coste es troba a pocs kilòmetres al nord d’Aix-en-Provence i és una bodega amb una tradició de més de tres segles, que elabora uns excel·lents vins biològics. L’edifici actual és del prestigiós arquitecte Jean Nouvel, de l’any 2008, a pocs metres de la construcció original de finals del segle XVII.

El comissari d’Andorra Land Art, Pere Moles, va visitar a mitjans de febrer passat el Château La Coste, ja que li l’havien recomenat com una aposta singular per l’art contemporani al mig de la natura. I en va tornar certament complagut i amb diverses idees al cap per traslladar-les a la primera edició de la Biennal, que se celebrarà la pròxima tardor al Principat pirinenc.

Què té a veure el vi amb l’art contemporani? Potser res a primera vista, però tot depén de les intencions que hi hagi al darrera. El 2011, els propietaris d’aquesta empresa vinícola provençal van tenir la feliç idea de lligar vi, natura i art. Aprofitant la coneixença amb Jean Nouvel, que ja els havia dissenyat l’edifici principal, van convidar diversos artistes de prestigi d’arreu del món a conèixer les seves 125 hectàrees de vinyes i oliveres, en un paisatge de turons suaus i colors canviants segons l’època de l’any. Van demanar-los que s’hi inspiressin i que intervinguessin artísticament en qualsevol racó de la finca, tot donant-los llibertat absoluta per crear les seves obres, a mig camí entre el Land Art i l’arquitectura efímera.

El resultat d’aquest experiment el podeu entreveure en les diverses fotos que acompanyen aquest text. Ara milers de visitants arriben cada mes al Château La Coste per fer-hi un passeig d’una hora i mitja pels camins de la finca i descobrir-hi instal·lacions originals d’artistes contemporanis tan reconeguts com Frank O. Gehry, Richard Serra, Tadao Ando, Alexander Calder, Michael Stipe, Liam Gillick, Paul Matisse, Sean Scully o Andy Goldsworthy. També s’hi ha construït un centre d’art -amb biblioteca i cafeteria-, que acull el punt d’informació i on s’hi celebren activitats relacionades amb l’art contemporani, com ara xerrades, cursets o estades d’experts, i un auditori a l’aire lliure.

Tot i que l’entrada no és pas gratuïta, sinó que val 15 euros, les visites s’han multiplicat significativament els dos darrers anys, perquè als visitants atrets pels vins s’hi han sumat tots aquells interessats en l’art, els que ja s’anomenen “turistes culturals”. Probablement hi ha hagut una important inversió econòmica, però els resultats compensaran en menys d’una dècada. De moment, s’han distingit de la resta de bodegues de la regió, han adquirit prestigi i estan augmentant els ingressos.

Aquest exemple provençal ens serveix per reflexionar sobre el paper de l’art en la construcció del paisatge, natural o urbà. Durant molt anys s’ha denominat “art públic” a la instal·lació de grans peces escultòriques en llocs oberts, fora dels museus o les sales d’art. De fet, no solien posar-se al mig de la natura, sinó més aviat dins de la ciutat: parcs, places o fins i tot -en els últims anys, de forma estúpida i reiterativa- al centre de les rotondes viàries. Però aquesta intervenció usualment no tenia cap relació amb l’entorn concret on es feia. Ben al contrari, perpetuava la tradició de l’escultura a l’aire lliure com a monument commemoratiu o en homenatge a algú o com a element per embellir espais urbanístics prou lletjos.

Això ha anat canviant en les darreres dècades. S’ha generat un nou concepte de l’art públic, concebut com a un agent social, que respon a les necessitats concretes de la ciutadania i intervé directament sobre l’espai físic que ocupa. L’escultura ja no és un afegit i prou; ara es tracta de projectes transversals on intervé l’urbanisme, l’arquitectura, l’art i la comunitat, projectes que fins i tot són crítics i no pas amables o condescendents amb l’espai on s’integren. Per bonica que sigui, una peça artística no funciona igual en un parterre de gespa d’un parc que en un barri d’edificis impersonals d’habitatges o en una sala blanca tancada.

La premissa d’aquest nou concepte d’art públic és radicalment diferent: els artistes han de fer la seva pròpia lectura dels llocs públics on intervenen i han de treballar directament sobre el mitjà, modificant-lo, bucant noves conductes creatives i interactuant amb els col·lectius socials que han d’acabar fent-se seu aquell espai físic. En alguns casos, els artistes utilitzen llenguatge i materials no convencionals, que canvien amb el temps o són efímers. L’art públic esdevé contextual, perquè no se situa en l’espai públic, sinó que construeix l’espai, el contextualitza i el modifica.

Tot això ho podem traslladar al Land Art. En aquest cas, solem parlar d’espais naturals, tot i que no és imprescindible. La concepció de l’art com a intervenció en l’entorn és el mateix. Parlem d’instal·lacions “in situ”, és a dir, que són ideades i realitzades en un lloc específic, pensada segons les seves dimensions i circumstàncies espacials, ecològiques i simbòliques. No es poden fer igual enlloc més, només tenen sentit allà on són creades. Recordeu que en la definició de la missió de la Biennal Andorra Land Art diem que, amb la intervenció artística, volem “construir un paisatge contemporani, una menara diferent d’interpretar un lloc, un territori, un país…”.

Mentre l’equip organitzador de la Biennal acaba de definir les ubicacions definitives on hi haurà instal·lacions de Land Art amb els tècnics de cadascuna de les set parròquies d’Andorra, descobreix les enormes possibilitats que hi ha en aquest país per fer realitat aquesta frase de la nostra missió. Cal ser agosarats i no caure en les ubicacions fàcils o previsibles. Tot és susceptible de ser interpretat/modificat per l’art, des d’un tartera al mig d’una muntanya a un camp conreat -com les vinyes provençals-, des d’una mitgera horrible que queda entre dos edificis d’un racó urbà fins al camí d’accés a un cim, des de l’entorn idíl·lic d’una capella romànica a la boca del túnel d’una carretera…

Per complir amb aquesta intenció, cal transmetre als artistes que des de l’ALA assumim la concepció de l’art públic com a agent de transformació del paisatge i que no els demanem pas que ens portin aquí obres ja fetes o pensades per altres ubicacions. Del que es tracta és que el nostre patimoni arquitectònic i el nostre paisatge natural els inspirin i, a través del Land Art, els transformin, els interpretin de forma personal, ens els ensenyin amb uns altres ulls…

Això és el que estan fent ja, amb periodicitats, matisos i intencions diferents, a diferents llocs d’Europa on han apostat pel Land Art. Al Yorkshire Esculpture Park (al centre d’Anglaterra), com podeu veure en aquest altre post de la visita del comissari Pere Moles del passat novembre; al Centro de Arte y Naturaleza (CDAN) d’Osca (al nord de l’Aragó), museu a l’aire lliure del qual en parlarem en un altre post; al Land Art Generator Initiative (LAGI) de Copenhague (Dinamarca), on han afegit a l’art un component d’innovació relacionat amb les energies alternatives; a l’Environmental Art Festival Scotland (al sud-oest d’Escòcia); o a l’Equinoxe, Festival de l’Estran (a la costa del granit rosa de la Bretanya francesa), on l’element singular són les extenses platges que apareixen durant la marea baixa. I a molts altres llocs del planeta: Corea, Rússia i sobretot als Estats Units, els pioners del Land Art.

En totes aquests iniciatives hi ha idees i propostes exportables a la primera edició de la Biennal Andorra Land Art. Com també les podem agafar de les dues experiències andorranes d’aquesta especialitat que tan tingut lloc en diferents moments de la nostra història recent: les escultures de la CASS, als anys vuitanta, i l’itinerari escultòric de la ruta del Ferro, a la Massana, més recentment. Totes dues són lloables, tot i que ara es tracta de fer un pas més: concentrar l’aposta pel Land Art durant un període de 30 dies cada dos anys per atraure més visitants, més “turistes culturals”. Perquè a Andorra tenim un paisatge i un patrimoni arquitectònic excepcionals i, a més a més, tenim una ciutadania amant de l’art, una ciutadania culta, activa i acollidora de les tendències artístiques més avançades.