stuart

Stuart Williams: “Com a artista, m’interessen els contrastos”

Stuart Williams és llicenciat en Arquitectura per la Universitat de Michigan. Poc després de graduar-se, els seus interessos van decantar-se cap a les Belles Arts, i finalment cap al Land Art,  creant “in situ”. La seva instal·lació més ambiciosa, “Luminous Earth Grid” (Quadrícula Lluminosa de la Terra), es va fer visible en una gran autopista que travessa els turons del nord de San Francisco. Williams va trigar cinc anys a recaptar els prop de 500.000 dòlars que han calgut per fer possible l’enorme projecte.

Com es produeix aquesta evolució, primer cap a l’arquitectura, i d’allà cap a les belles arts per acabar fent Land Art?

Tinc una llicenciatura en arquitectura per la Universitat de Michigan. Ben aviat, després de graduar-me, els meus interessos es van dirigir decididament cap a les Belles Arts, i més específicament cap a l’art ambiental. Els artistes paisatgistes dels anys 60 em va cridar l’atenció -igual que l’obra de James Turrell i Dan Flavin– com també ho van fer els colors lluminosos de Diebenkorn, Rothko i Matisse. La meva educació, una barreja d’arquitectura, art, enginyeria i urbanisme, em va proporcionar una comprensió íntima del context històric, l’escala i l’espai tridimensional. També em va donar una sòlida comprensió de la importància de posar en relleu els aspectes únics d’un lloc específic i el seu entorn. Tots aquests factors van contribuir a endinsar-me en el terreny de l’art ambiental a gran escala, enfocat al mateix temps en indrets tant urbans com rurals.

Què li aporta Land Art que no li doni l’Art convencional? En què es diferencien?

Jo sóc un artista del medi ambient que crea instal·lacions en paisatges tant urbans com naturals. Crec que les instal·lacions d’art a l’aire lliure tenen el potencial d’arribar a un públic ampli, atès que no requereixen el desplaçament a un museu o a una galeria … ells estan simplement allà, a la intempèrie… a la vista de tothom. Hi pots ensopegar per accident, i si el concepte és convincent, poden tenir un gran impacte.

Hi ha diferents percepcions de Land Art. Alguns reneguen del paisatge urbà, altres l’integren… què és per a vostè Land Art i perquè cal que existeixi?

Creo el meu art perquè és allò que vull fer més que qualsevol altra cosa. Crec que el gran art és fruit de la passió i d’un compromís indestructible. Vivim les nostres vides en tot tipus de paisatges urbans i naturals. Per a mi, l’art és com la poesia … és una forma d’expressió que de vegades ofereix una nova manera de percebre el que ens envolta, i en última instància, de percebre’ns a nosaltres mateixos. Vaig fer el meu projecte “Luminous Earth Grid” com una declaració poètica sobre l’harmonia latent entre la natura i la tecnologia … com una visió d’unitat simbiòtica, i com la celebració d’un paisatge d’una bellesa impressionant.

Five Orange Spheres, by Stuart Williams

‘Five Orange Spheres’ és la seva proposta a Andorra. Quina és la idea filosòfica que hi ha darrere?

Aquesta instal·lació itinerant va ser creada originalment fa molts anys, a principis dels anys 80. No esperava fer-la de nou, però la petició d’Andorra Land Art em va portar a imaginar les esferes a la Plaça del Consell General (Parlament) d’Andorra. Com a artista, una de les coses que m’interessen són els contrastos, el que és real versus el que és surrealista, el que és natural en contrast amb el que està fet per la mà de l’home, el que és rural respecte allò urbà. Penso que les cinc esferes tenen una mena de qualitat antropomòrfica…com cinc aneguets que se segueixen d’un lloc a un altre. Quan d’aquí a un temps vegi el recull fotogràfic d’aquesta obra itinerant, quedarà aquesta sensació surrealista, com si les esferes haguessin simplement rodolat per ells mateixes d’un lloc a un altre. Penso que va ser la revista italiana “Panorama Messe” que va capturar l’essència d’aquest projecte quan el van definir com “una unió hàbilment orquestrada d’allò que és literal amb allò metafòric… un triomf de l’efímer”.

Aquesta instal·lació viatgera va abastar un període de temps de dos anys i mig,  i va incloure llocs urbans i rurals dels Estats Units i Europa. El suport de la revista Life, que se’n va fer ressò, va permetre reunir prou recursos per continuar el viatge. Quin paper hi juguen els mitjans a l’hora de promoure i difondre Land Art i els seus artistes?

Sens dubte, l’atenció dels mitjans permet que alguns artistes puguin desenvolupar la seva obra. Però no sempre és així. L’opinió contundent d’un crític pot crear oportunitats de futur i una mala crítica pot tancar portes. Tinc la sort d’haver rebut molts comentaris positius i això ha estat un bon impuls per difondre el meu treball.

Aquestes esferes han viatjat arreu del món: Oregon, França Califòrnia, Nova York, San Francisco, Suïssa… i ara a Andorra. Quin paper juga l’entorn en el desenvolupament del projecte

Quan veig un lloc específic que m’inspira per alguna raó, aquesta inspiració sovint em porta al desenvolupament d’alguna mena d’idea creativa. I és quan puc escollir un lloc especial que em venen al cap les millors idees. Sovint, una idea es materialitza de forma ràpida o fins i tot immediata, però recaptar els fons necessaris i obtenir els permisos per crear la instal·lació pot necessitar molt més temps. És el que em va passar a Dresden. Per poder desenvolupar la instal·lació que es va fer a les portes de la històrica catedral de la ciutat, vaig trigar tres anys i mig en poder-la fer realitat, en el marc del setantè aniversari del bombardeig de Dresden.

“Luminous Earth Grid” és possiblement una de les seves obres més conegudes i impactants. Quin paper hi juguen les institucions, les fundacions i altres organismes en la difusió de l’art de Land Art? Fins a quin punt hi ha un missatge crític amb l’establishment?

“Luminous Earth Grid” és la instal·lació més massiva i monumental que he fet fins ara. La Fundació de Nova York per a les Arts va ser la principal patrocinadora d’aquest ambiciós projecte, però va necessitar del suport econòmic de desenes d’institucions, organismes governamentals, corporacions i fundacions (i de centenars de persones individuals) per fer-lo possible. Cinc anys de conferències i xerrades, de campanyes de recollida de fons que van permetre que finalment el projecte es pogués fer realitat l’any 1993 als turons del nord de Califòrnia. El projecte no té cap tipus de missatge contra el poder establert.

El vaig fer com una declaració poètica sobre la necessitat que la natura i la tecnologia convisquin en harmonia, i més concretament, de la necessitat que l’espècie humana desenvolupi tecnologies netes, renovables, sostenibles i en harmonia amb el món natural. La reixeta verda brillant pot ser vista com una icona de la tecnologia feta per ordinador, que en la “vida real” es pot traduir com una idealització d’una unitat simbiòtica on la tecnologia es fon suaument en el paisatge.

Actualment, treballa en una instal·lació dual de llum, a París i a Nova York, que unirà les dues ciutats en una experiència d’art públic compartit. La cultura és cada cop més global?

En molts sentits, crec que la cultura ja està globalitzada arreu. Tinc l’esperança que el que fa que cada lloc i cada cultura siguin únics i diferents es continuarà valorant i no s’acabarà perdent. El projecte de París i Nova York és essencialment la celebració de dues grans ciutats del món, del que tenen en comú, i al mateix temps, del que les fa úniques.

Les obres de Land Art són efímeres, però no sempre. A vegades cal que el missatge continuï encès (i mai millor dit).

Jo veig les instal·lacions temporals com una mena de representació teatral. La major part de les meves obres romanen en l’espai de 3 a 6 setmanes. Algunes persones em demanen si aquesta fugacitat no m’entristeix. Jo els dic: tot és temporal, una flor és efímera, la vida és efímera, fins i tot les piràmides desapareixeran algun dia, com ho faran també la terra i els estels.

Quines seran les seves properes accions?

Estic fent un documental sobre la meva instal·lació “Alè de Vida / Dresden” que es va fer el febrer 2015 a Alemanya. Hi estic treballant  amb un director de Nova York i un equip de rodatge francès. Hi ha molta feina a fer i com jo crec que aquesta és una de les obres més significatives i importants de la meva carrera, ara estic abocat a completar la pel·lícula. Encara calen molts diners i moltes hores de feina abans no estigui acabada la pel·lícula. Mentrestant altres idees i conceptes es van gestant constantment. Però ara mateix, aquest és el meu objectiu més immediat.

[Entrevista feta per Noemí Rodríguez]