sus_150827_S8A9693-3

Pere Moles, comissari d’ALA 2015: “Andorra es pot convertir en un referent del Land Art”

Dissenyador gràfic i director d’art, actualment és el president dels Amics del Disseny d’Andorra. En els darrers anys ha fundat i impulsat l’empresa especialitzada en projectes artístics i culturals Reunió de Papaia. Amb ella ha comissariat diversos projectes, com aquesta Biennal Land Art Andorra. Està convençut que pot ser-ne un referent europeu.

P: Per què organitzar una Biennal Land Art a Andorra?

R: Perquè és el lloc. El millor lloc on fer Land Art. Estic convençut que hi ha moltes coses que es poden fer a qualsevol lloc, però Land Art no és pot fer a qualsevol lloc i Andorra és el lloc per fer-ho.

P: Què té Andorra que la faci tant especial?

R: D’entrada té el paisatge que té, fàcil d’accedir-hi, canviant i preciós i després tenim un patrimoni cultural i artístic molt important que ens serveix per posar-lo en valor, sobretot el format per les esglésies romàniques, però en el qual també podem incloure altres edificis i estils, fins i tot els més contemporanis.

P: Actualment conviuen diferents tendències de Land Art al món. Quina mena de Land Art ens proposa la Biennal?

R: De fet, una cosa és la filosofia que va sorgir als Estats Units a finals dels 70 i que ja va tenir aleshores els seus sub Land Arts, amb moviments com l’Earthwork de Robert Smithson que feia servir maquinària pesant per remoure la terra, i que ja aleshores va tenir els seus detractors. Ara sembla que torna a ressorgir des de molts llocs del planeta. Nosaltres el que fem no és crear un nou moviment artístic sinó que muntem una Biennal. Una excusa per ensenyar al món el que fem: construir un paisatge i reaprendre a mirar-lo d’una altra manera.

P: En aquesta Biennal hi ha projectes molt diferents. Des de “Aprisió”, de Víctor Mata i Josep Lluís Vendrell, amb una clara vocació tributària amb la història i el paisatge, a la línia que travessa la tartera de Carroi, de Miquel Mercè, un trencament absolut amb el que solem veure a la muntanya.

R: A mesura que han anat passant els mesos ens hem adonat que molta gent fa Land Art. Persones que fan fotografia de paisatge, ens diuen que fan Land Art, gent que pinta paisatges, que fotografia núvols… i és veritat. Al final utilitzen la natura per expressar el seu art. El que hem volgut és precisament això. Hem agafat artistes, obres, instal·lacions des de qualsevol lloc i amb diverses tècniques. Per alguns puristes només s’ha de fer servir el que trobes a la natura i integrar-ho al paisatge. Nosaltres això també ho hem fet, però també volíem fer alguna cosa més: nosaltres volem canviar la mirada de la gent des d’una instal·lació artística, alterar la percepció del paisatge.

P: Quins han estat els criteris per fer la tria d’artistes?

R: Pel que fa als artistes, l’organització ha contactat durant els darrers mesos amb més de 300 artistes d’Andorra i d’altres països del món relacionats amb el Land Art o amb actuacions a l’espai públic i la natura, per tal de concretar amb ells propostes en context. Més d’un centenar d’ells s’han manifestat interessats a participar-hi i han mantingut contactes amb els nostres responsables artístics per concretar la seva contribució. Finalment n’hem triat una trentena, o sigui que ens n’han quedat molts al tinter, prou per fer dues o tres Biennals més! El que compta, és que l’artista ha participat en el lloc, l’obra està feta en context, està feta per casa nostra. Quan David Vanorbeek fa una mantis religiosa i la vol davant la capella de Sant Jaume dels Cortals, això té un missatge en context, i així aquesta i qualsevol altra. L’àrea Logística de l’organització ha identificat més de 50 ubicacions originals situades en les set parròquies del país i que considera idònies per a instal·lacions de Land Art. Aquestes ubicacions són de tres tipus: espais d’alta muntanya, en indrets de gran valor natural i paisatgístic; espais urbans situats en zones de molta afluència de públic –encara que alguns també en àrees que es volen potenciar a partir de la Biennal- i finalment, espais tancats on es faran exposicions i altres activitats relacionades amb l’art. Un cop contrastades amb els responsables de Medi Ambient i Cultura de cadascun dels Comuns (Ajuntaments), s’ha fet la tria definitiva de les ubicacions. Cada artista ha participat en l’elecció del seu espai per elaborar una proposta en context real, per inserir-la al màxim a les circumstàncies de l’entorn. Durant els dies previs a la Biennal, els artistes han preparat “in situ” les seves instal·lacions, la qual cosa és un atractiu afegit. Hem jugat amb ubicacions originals i amb instal·lacions artístiques que han donat un resultat espectacular.

P: Està previst que totes es quedin -fins que es facin malbé- o desapareixeran, seguint les normes de l’art efímer al territori?

R: Hi ha gent que compara aquesta Biennal amb el projecte d’escultures que va fer la CASS als anys vuitanta, o amb la Ruta del Ferro, i jo els dic que sí, que aquella va ser una acció d’art en el paisatge, però que aquelles es van fer justament per quedar. Els artistes van ser aquí i el cert és que les propostes van donar bon resultat. Però nosaltres fem el contrari. No volem que es quedin les peces que tenim. Alguna la mantindrem- una o dues- però el gruix desapareixerà perquè les traurem o bé perquè s’aniran fonent amb el paisatge.

P: Una de les particularitats úniques d’aquesta Biennal és la Zona Ras. En què consisteix?

R: Un dels nostres reptes va ser trobar els artistes, però una altra no menys important va ser trobar la manera en què tothom hi pogués participar. La Zona Ras vol ser precisament això: una zona oberta a tothom. Instal·lada prop del Llac d’Engolasters allà hi haurà cinc instal·lacions i està oberta a qualsevol persona que vulgui fer la seva intervenció a la natura. És una zona oberta a tothom, de la qual, a més, hem fet una tasca de divulgació important a les escoles. Aquest any a les escoles hi han estat treballant i durant el temps de la Biennal pujaran més de 1.000 escolars al llac d’Engolasters, on els tenim preparades un munt d’activitats.

P: Veurem gent del carrer i escolars fent les seves intervencions i artistes tant dispars com el consagrat Martin Hill o el novell Domènec Montaner…

R: Andorra si aprofita aquesta oportunitat es pot convertir en un referent. I pot ser una plataforma pels nous artistes, però també un bon aparador pels artistes més consagrats. Si ho fem bé ens podem convertir en un referent, perquè no? Crec que és una gran oportunitat per a tots ells que puguin compartir plegats les seves inquietuds artístics.

P: És una manera de posar Andorra en el mapa del món de l’art?

R: Perquè no? Ens agradaria molt. L’art i la cultura sembla que la gent comença a entendre que és un tema important sobre el qual treballar. Si volem ser un referent cultural i augmentar el prestigi internacional del país hem de projectar un missatge on el medi ambient i el patrimoni artístic andorrà no se sentin agredits, al contrari, que els pugui donar un valor afegit. A Andorra ho estem fent en petites accions, i jo crec que hi podem arribar si ens hi posem tots.

P: Que passarà d’aquí dos anys? Hi haurà una nova Biennal?

R: (Riu) De moment ha de passar aquesta, l’hem de valorar, és una primera edició i hem d’aprendre molt encara. Però tenim clar que volem repetir d’aquí dos anys i millorar-la.

[Entrevista feta per Noemí Rodríguez]