Nerea

Nerea Aixàs: “La voluntat de ‘Blocs’ és crear una imatge una mica enganyosa, entre la realitat i la il·lusió”

Nerea Aixàs és una de les artistes que exposa a la Zona Ras. És especialitzada en el treball del ferro, un material que ella gaudeix emmotllant, una tècnica en la qual ha demostrat el seu mestratge d’una manera sorprenent. Més esporàdicament, també treballa amb la fusta, tot i que admet tenir una clara preferència pels metalls. El seu àmbit artístic s’amplia quan decideix reduir la seva escultura a miniatures, que converteix en peces de joieria.

En què consisteix la seva proposta, anomenada “Blocs”?

Aquesta escultura va nàixer dins el marc de la meva darrera etapa escultòrica, i el que hem fet és intentar adaptar-la al medi natural. Ha estat una mica aprofitar el que ja estava fet per establir un nou vincle entre el ferro i la natura.

BlocsQuin és el principi que la sustenta?

La voluntat és crear una imatge una mica enganyosa, entre la realitat i la il·lusió. És una peça, que per un costat és molt ferma, ja que ha estat creada amb acer Corten, i per una altra banda, proposa un joc de miralls que és el que ens transporta una mica més cap a la il·lusió. Es busca aquesta imatge, una mica més irreal que ens dóna un reflex del que és la imatge més natural del nostre país.

De quina manera s’ha fet encaixar en el paisatge?

Nosaltres, a partir de la peça, hem buscat el lloc natural on encaixés aquesta escultura. Vam creure que l’emplaçament idoni era el Llac d’Engolasters, tant per la dimensió de la peça com per permetre que es pugui gaudir, tocar… és una peça que busca la interacció amb els sentits.

Blocs 2Blocs’ forma part de la Zona Ras, un espai obert als escolars, de quina manera ells han interactuat amb la peça? Sobretot, perquè quan es parla d’art, els nens estan cansats de sentir que això es mira, però no es toca…

Aquí del que es tracta és que tothom pugui tocar-la, trepitjar-la… sentir-la… fer-se-la una mica seva. No com una peça de peanya, que no es pot tocar, sinó que és tracta d’un element tangible. Molt real.

Com comença Nerea Aixàs amb el ferro? I per què el ferro i no altres materials?

Buf…. vaig començar de molt, molt joveneta. Sempre m’ha agradat el ferro. Jo no sé si perquè el meu avi havia estat ferrer, jo tinc aquesta vena -qui sap si una mica genètica- que és la que m’ha portat fins aquí, però ha estat sempre el material amb el qual més m’hi he identificat i amb el qual em sento més còmoda treballant.

Aquest i la fusta…

Sí, també treballo la fusta. També m’agrada molt la pedra, però són materials que faig servir per a obres més puntuals… amb el que jo em sento més identificada és amb el metall, segur.

Nerea 1 Nerea 2Hi ha una cosa que em crida l’atenció en la seva trajectòria, és que cada cop ha anat fent peces més i més petites… fins arribar, qui sap si a un destí inevitable: la joieria.

(Riu) Sí, jo tampoc no ho hauria dit mai que acabaria fent joieria. La veritat és que va ser casual. Sempre havia estat molt encarada a l’escultura, però em va sortir l’oportunitat, perquè vaig conèixer un joier i vaig començar a aprendre’n, amb ell, i em va agradar la idea de poder transportar les idees al teu cos, adaptar-les a un nou concepte. De fet m’agrada treballar totes dues vessants. No tenen res a veure l’una amb l’altra.  Conceptualment sí, però a nivell de feina i de pensament, no tenen res a veure: les joies tenen una finalitat, han de ser portades i han de tenir una comoditat, tot un seguit de requisits que en l’escultura no existeixen. L’escultura és molt més lliure, molt més personal. Fas més el que tu vols.

Actualment en quin punt del camí es troba? I el fet de participar a l’Andorra Land Art ha fet canviar la seva manera de fer?

Jo ara vinc d’un moment especial. He estat mare, i els nens ho canvien tot. I això ha fet que hagi estat aturada un temps a nivell d’escultura. He estat dos anys en què només he fet encàrrecs molt concrets, sense saber trobar l’espai, ni físic ni mental per poder dedicar-me com em dedicava abans a estar al taller i a seguir aquesta recerca personal. Jo crec que són etapes de la vida. Ara m’ha tocat això i em venia de gust fer-ho i suposo que ara ja torno a notar que hi ha necessitat de tornar al taller, de trobar-me altre cop amb mi mateixa, retrobar el punt on estava, recordar allà on volia anar… i espero que en breu em podré tornar a organitzar per reprendre aquesta línia… i la Biennal de Land Art ha estat una oportunitat per poder tornar a connectar amb el que em fa sentir mes viva.

Art i natura estan molt presents en la seva obra, però en aquest cas, i més parlant d’obra efímera, no sé com es planteja un projecte que d’una manera o una altra canviarà.

En el meu cas, l’obra no desapareix perquè és una peça de ferro, però és cert que no continuarà en la mateixa ubicació. No em sembla que sigui el més important. Per a mi el que compta és viure l’experiència del moment, que la gent en prengui part i en pugui gaudir en el context de la Biennal.

En aquest cas ha estat de sort. La seva peça està a la Zona Ras i per tant ha estat visitada per les escoles i, més enllà de les escoles, també hi ha hagut un gran flux de visitants. Com has vist aquesta experiència?

Doncs bé, aquesta és una cosa nova per a mi, però també en tenia ganes… poder explicar i poder participar de la reacció de la gent amb les teves peces, que és una experiència que sovint com a autor et perds.

Nerea 3Com s’explica una obra pròpia? L’artista expressa el que vol dir a través de l’art, però després sembla que estigui obligat a tornar a les paraules per expressar el que ja diu la seva obra.

Jo més que limitar-ho a una tendència particular o a un tema, pretenc crear experiències i generar sensacions per tal que l’obra arribi a l’espectador a través de tots els sentits, amb la qual cosa la meva explicació intento que no bloquegi aquest vincle. Vull que la gent hi vagi, ho toqui, ho senti i que d’aquí n’extregui les seves pròpies conclusions, que sigui una experiència personal.

Li demana una determinada predisposició al públic?

No, és molt senzilla perquè només mirant-la i amb el joc de miralls tindràs una connexió amb el cel, amb l’entorn… és molt tal com és.

[Entrevista feta per Noemí Rodríguez]