sus_150827_S8A9710

Mònica Armengol: “Recuperant l’andà tradicional, recuperem el nostre passat i el traspassem a les generacions futures”

Mònica Armengol és professora d’arts plàstiques a l’Escola Andorrana de Batxillerat, a la Margineda. Va obtenir el Màster d’Arts Aplicades sobre el color en projectes ambientals per la Universitat Jean-Jaurès a França. Va completar la seva formació acadèmica amb una especialitat en escenografia a l’Institut del Teatre de Barcelona. Ha creat escenografies per produccions teatrals com “Pedra de Tartera”, de Maria Barbal, per An-Danda-Ra; i “Dakota”, de Jordi Galceran, per Somhiteatre i va participar en el PQ (Prague Quadrennial) amb una Performance de foc. Aquesta experiència va influenciar el seu treball que consisteix principalment en instal·lacions teatrals “in situ” de paper, color i llum.

Què la lliga al Land Art?

M’interessava molt formar part d’un projecte tant important com aquest. I com que jo faig instal·lacions, vaig pensar que era el tipus de projecte que realment s’adequava al que estic fent.

Què era el més interessant per vostè: que fos Land Art o que es fes a Andorra?

Jo ja havia fet un projecte de Land Art i el fet que hi hagués aquesta Biennal a Andorra em donava l’oportunitat de poder formar part d’un projecte gran i anar una mica més lluny del que ja havia fet. Tenir-ho prop de casa no es podia desaprofitar. Per a la gent que no ho coneix, tenir totes aquestes obres i tots aquests artistes tant a prop és una oportunitat molt gran.

sus_150828_S8A9786La seva proposta porta per títol “Memòria d’una eina rural”. En què consisteix?

Es tracta de posar en el record una eina rural que es diu andà. L’andà és un element tradicional de la ramaderia a Andorra i als Pirineus. És una construcció de fusta que s’utilitzava per dirigir el pas del ramat o per tancar el pas del bestiar en entrades de prats i conreus. És una eina que gairebé ha desaparegut i que avui gairebé no en queden, la majoria s’han fet malbé, per la climatologia i perquè la maquinària agrícola ha anat modernitzant-se, amb la qual cosa, posar sobre la taula l’andà era una manera de tornar a recordar-lo, recuperar el nostre passat i traspassar-lo a les generacions futures.

L’andà, però, està exposat de forma descontextualitzada…

De fet, aquest és l’objectiu. El fet d’exposar una obra que tenia una funció molt específica, el fet d’exposar-la en un context artístic, la treu del seu lloc i li dóna un nou valor. La treu del seu lloc i li dóna valor d’obra d’art. És una mica el que va fer Andy Warhol amb el “readymade”, és a dir, va agafar un objecte d’ús quotidià -un objecte en aquest cas que ja no té valor avui en dia- per donar-li un nou valor, i en aquest cas donar-li més importància. Es tracta d’exposar un objecte totalment desvinculat de la seva funció, per aconseguir donar-li el valor d’obra, un valor que havia perdut.

És una reivindicació del passat?

Sí. És un valor afegit. Posar sobre la taula els nostres valors, les nostres tradicions: el meu passat, d’on vinc, i que serveixi per a recordar els nostres orígens.

Les obres de Land Art són efímeres. Com evolucionarà aquesta?

Hi ha moltes classes d’obres. N’hi ha que són efímeres de molt curta durada, com les que feia Andy Goldsworthy, i d’altres, com en aquest cas, que poden durar una mica més. Pensa que aquestes peces, fetes de fusta, es feien amb l’objectiu que duressin en el temps. Tot i això, pel fet de ser fusta, el pas del temps, el corc i la neu l’anirà desfent i destruint. Aquest projecte en concret durarà el que duri l’exposició, després es retirarà i les peces es podran conservar durant molt de temps.

L’obra es fa en funció de l’espai o l’espai determina l’obra?

És un anar i tornar. Primer tinc una idea, però després necessito veure la zona i l’adequo perquè encaixi al lloc on anirà destinada. Agafa sentit en el moment que és in situ. En aquesta ocasió, jo tenia unes peces que s’han hagut de modificar i he hagut de construir noves peces per crear una nova distribució en el lloc. Peces fetes d’avellaner, a mà, seguint la tradició. No té res a veure amb una primera instal·lació que faig fer per la Ruta del Ferro al 2009, en un espai més petit i delimitat, que es va fer amb menys peces. El lloc t’obliga a plantejar l’espai d’una forma diferent.

A més la peça està a la Zona Ras, on s’ha de saber explicar als visitants, especialment als més de mil escolars que l’estan visitant.

És molt important transmetre el concepte que hi ha darrere l’obra. Poder parlar amb l’artista sempre enriqueix més l’obra, malgrat que la percepció final sempre és molt personal.

IMG_5176Que costa més, explicar-ho als grans que coneixen l’ús original de la peça, o als més joves, que no saben ni tan sols què és un andà.

Ho he estat parlant amb gent gran i els sobtava que fes un andà, i després encara se sorprenien més quan els deia que estava treballant en un projecte artístic. És un mirall difícil que no sempre s’entén. Ells ho veuen com una eina tradicional i et diuen que això no es feia així i hi detecten els petits defectes de construcció com a eina. Amb els joves no ho sé, ho descobrirem sobre la marxa. Ells no ho han vist mai, per tant cal primer explicar què és el que estan veient. Busquen segurament l’explicació més ràpida. Les reaccions són molt interessants.

Quin és el missatge que vol que s’emportin?

Que hi ha bellesa en tota tradició i que hem de recuperar el passat i no deixar-lo perdre.

[Entrevista feta per Noemí Rodríguez]