miquel mercè

Miquel Mercè: “Amb ‘Longitud sense amplada’ busco generar un contrast entre la línia i el món natural existent”

Nat a Escaldes-Engordany el 1982, Miquel Mercè és arquitecte, dissenyador i fotògraf. Va estudiar a la Universitat Paul Sabatier de Tolosa de Llenguadoc (França). El 2010 munta el seu propi despatx i comença a treballar en projectes a Andorra, Espanya, França i altres països, tant d’arquitectura, interiorisme i mobiliari, com de fotografia i disseny. A la Biennal Andorra Land Art 2015 hi té tres contribucions, una instal·lació i dues exposicions fotogràfiques.

Quan parlem d’arquitectura no acostumem a relacionar-la amb un desenvolupament harmònic amb la natura, sinó que ens vénen al cap imatges de grans edificis d’autor i d’entorns urbanitzats- especialment a Andorra-, amb ciment i places dures. Què va provocar el déclic en Miquel Mercè?

Aquesta imatge que té la gent sobre l’arquitectura és un problema d’escala. Fa un temps, la intensitat del creixement que vivia Andorra i la necessitat constructiva que hi havia sí que va fer que l’arquitecte se centrés sobretot en la construcció d’edificis, però històricament la funció de l’arquitecte ha estat des de fer l’urbanisme,  a fer el disseny i de tenir aquesta visió més urbanística- i que a mi m’agrada dir paisatgística- que s’inclou en aquest món del paisatge, i que no només inclou el paisatge, com històricament l’enteníem, sinó també les noves interpretacions del paisatge, com el Land Art. I això també inclou el paisatge urbà. Justament aquesta realitat que tenim a  Andorra, de doble paisatge, urbà i natural és el que a mi m’agrada explorar.

És una assignatura pendent pel país?

S‘estan fent coses, s’està treballant molt des del Departament de Medi Ambient. Hi ha cada  vegada més professionals que es dediquen al paisatge, que s’hi interessen. Jo crec que s’hi està treballant. Estem avançant i la crisi, en certa manera, ha ajudat a que aquesta concentració o obsessió que hi havia per construir nous edificis es vagi calmant i es vagi més enllà per deixar sorgir noves propostes en aquest sentit.

Miquel_Mercè_Longitud_sense_amplada_bonaLa seva és una de les instal·lacions més impactants. Una línia recta que travessa la tartera del pic de Carroi. Una manera d’obligar-nos a mirar d’una altra manera el nostre entorn…

La intervenció, el que vol és explorar moltes coses i fer parlar de moltes coses, però la primera és aquesta: provocar una nova mirada a la població, als turistes que ens visiten sobre el paisatge que ens envolta.

Quin és el punt de partida filosòfic?

Surt d’explorar la realitat del país i de fer una mirada a com cadascun de nosaltres la interpreta. Sempre m’agrada explicar aquesta doble realitat paisatgística. D’una banda, tenim el centre d’Andorra la Vella i d’Escaldes-Engordany molt densos, molt poblats, molt construïts, molt arquitectònics, amb molt pocs espais naturals, i de cop i volta, a pocs centenars de metres, tenim altres paisatges: la vall del Madriu, patrimoni de la Humanitat, amb una qualitat, amb una bellesa impressionant. En canvi, estan separades per un límit físic que està definit pel que la llei permet i el que no permet construir. Això sempre m’ha marcat molt i ha influït en totes les meves propostes arquitectòniques, així com en alguns projectes o sèries fotogràfiques, com en aquesta intervenció a la tartera de Carroi, on he volgut barrejar aquests dos mons: el paisatgístic natural i el món de l’arquitectura i l’urbanisme. Fer intervencions d’aquest tipus serveix per posar en relleu el paisatge natural i per fer una crítica i una connexió entre els dos mons.

Detecto que hi ha dues grans categories o formes diferenciades de fer entre els artistes de Land Art a Andorra. D’una banda, els artistes que a partir d’un paisatge desenvolupen una idea i de l’altra, els que tenen una idea i, després, busquen el seu encaix en la natura.

Jo crec que cadascú practica l’art a través de la seva sensibilitat i buscant la forma de transmetre el que porta dins. Ho fa triant la millor manera de fer-ho, que no és la mateixa per a tothom. També és cert que el món del Land Art és molt contemporani, nou… difícil de catalogar. Per a molts és una cosa, per a uns altres és una altra… Hi ha qui pensa que fer intervencions en un entorn urbà no és Land Art, que fins i tot és antagònic. Per altres sí, i el que és bo d’aquesta primera Biennal és tenir una mostra molt àmplia que inclogui propostes de tot tipus, el que fa que pugui arribar a tothom.

IMG_4891 IMG_4889Amb quins materials s’ha plantejat aquesta intervenció? Com es va construir a nivell tècnic?

Al final, la materialitat no és important. El que compta és la geometria i com es col·loca in situ. Vaig escollir fer una línia perquè és una forma que no existeix en la natura. Una línia geomètrica, un valor matemàtic que es va inventar per poder dibuixar. És molt ortogonal, molt recta, i justament, reinterpretar una línia recta en un paisatge on tot és tartera, vibració, diferents amplituds i formes, textures i materials és justament el que buscava: generar aquest contrast entre la línia i el món natural existent.

Un  altre dels trets distintius del Land Art és la caducitat. Bona part de les obres desapareixeran un cop acabi la Biennal…

El Land Art és un món molt obert i moltes de les obres, en estar en localitzacions de difícil accés, són obres fonamentalment efímeres. El suport de la fotografia és el que permet que aquesta obra arribi a la gent. Parlant d’aquesta mixticitat que hi ha en el gruix dels artistes del Land Art, n’hi ha que ho fan simplement per fer l’obra, d’altres ho fan només per poder fer la fotografia.

IMG_5319A més de l’obra que tinc a la tartera, presento dues mostres de fotografia, una a l’espai expositiu de la Clínica Vallmèdic Vision del Dr. Ludger Hanneken, on hi ha tres sèries de fotografies fetes a l’entorn del paisatge i que exploren  aquesta mirada més sensible que sempre he tingut, i la següent està a la  galeria Pilar Riberaygua, on es presenta en primícia ‘Poetic contrast’, que és per a mi una de les més intenses sèries -que més feina m’ha donat fins ara- i que justament parla d’aquesta mirada, una mica diferent, que jo intento aportar a la fotografia.

Sobta veure com un treball poètic, un concepte eteri, pot arribar a tenir tant pes tècnic darrere d’unes imatges aconseguides amb exposicions de fins a 70 segons. Buscant moments únics, en tant que cap de les imatges no ha estat tractada posteriorment…

En aquesta sèrie hi va haver molt de treball al darrere perquè cada foto demanava molta feina, amb  exposicions molt llargues, en localitzacions de vegades de molt difícil accés, a vegades seguint tot el recorregut del riu de Perafita i les condicions meteorològiques havien de ser precises perquè no hi havia d’haver contrast de llum i ombres, per tant havia de ser un dia amb núvols. És a dir, tot  un seguit de factors que feien molt complexa la part tècnica. Però això és també el que li dóna força i el que m’agrada. Sóc arquitecte, però també faig fotografia i aquesta  doble vessant tècnica i poètica és la que busco en l’àmbit de l’arquitectura. Com bé deies, les fotografies no estan retocades, mai retoco cap de les meves fotografies. Jo quan treballo m’inspiro d’aquesta vessant més poètica i més sensible. Al final tot projecte d’arquitectura neix per la il·lusió, pel somni d’un client, per inspiracions una mica abstractes d’un món una mica indefinit i la tasca posterior de l’arquitecte és la de generar plànols, dibuixos, anar definint materials i mesures. Perquè puguem realitzar físicament  el que en un principi era un concepte. Aquesta progressió, aquest camí, és el que més m’interessa en arquitectura. Quan faig fotografia faig el camí invers. Ja estic en un món real amb la meva càmera i el meu objectiu, i a través de la meva mirada, de la meva sensibilitat, el que intento és transformar aquesta realitat en una imatge molt més poètica, i per això per a mi és fonamental no fer retocs a posteriori, no retocar i no tocar aquestes fotos perquè sigui la transcripció real del que jo he vist, però passat pel sedàs de la meva sensibilitat.

009 007 006

Aquest procés de transformació és el que separa l’art de la natura?

Jo crec que aquest procés el que marca és la diferència entre la realitat i la sensibilitat, en arquitectura no fem natura al final, sinó que fem un projecte concret… jo parlaria d’abstracció-realitat.

Tres projectes molt diferents els que proposa en aquesta Biennal, quina mirada demana als espectadors?

Una mirada sensible, que intentin entendre el que he volgut transmetre. No ho dic només per les meves obres, sinó per les de tots els participants. Entenc que en aquesta Biennal hi ha molta varietat, molta qualitat, moltes ubicacions i que en qualsevol d’elles a vegades ja només recórrer el camí per arribar-hi ja significa alguna cosa per l’artista. Tot ho hem d’anar integrant a la nostra sensibilitat perquè en puguem gaudir, perquè puguem multiplicar experiències com aquesta.

[Entrevista feta per Noemí Rodríguez]