sus_150907_S8A9970

Marie-Hélène Richard: “‘Bois de Poche’ és una mena d’homenatge al llumí, un objecte en vies de desaparició”

Marie-Hélène Richard, artista franco-suïssa afincada a la localitat francesa de Pornichet- als peus de l’oceà Atlàntic- ha intervingut en paisatges naturals i urbans de França i de tot Europa durant vint anys. El minimalisme és un dels seus senyals d’identitat.

Dialogar amb el lloc és essencial per aquesta arquitecta de la imaginació poètica. Vostè entén el paisatge com un punt de partida o és l’obra la qui s’emmarca en el paisatge?

Un paisatge és l’antònim d’una pàgina en blanc. El paisatge està ple d’elements que hi són inscrits a nivell visual i que participaran en la percepció final de l’obra. Es pot dir, de manera formal- des del punt de vista de la forma- que hi ha una part del paisatge que integra l’obra. Aquí, la balustrada, el sostre de pissarra, el mur i el terra esdevenen ritmes i plans dins l’espai amb els quals jo he de treballar per poder crear el moviment que provoca la caiguda dels llumins.

sus_150917_S8A0996

Per què hi ha tants arquitectes que arriben a Land Art? Quina vinculació o camí ocult existeix entre totes dues carreres?

Crec que és una qüestió d’escala. Land Art ens fa prendre consciència de la mida del nostre cos i de l’escala per la qual es regeix el paisatge, igual que quan parlem d’arquitectura. En tots dos àmbits ens trobem envoltats per ”l’acte creatiu” per l’obra, per l’arquitectura, el recorrem, el toquem, som dins i som fora.

Art i paisatge. On acaba la natura i on comença l’Art?

En el nostre entorn ja no existeix la natura salvatge. La intervenció humana és omnipresent. Així, l’art juga un paper important a gran escala per qüestionar-nos sobre com modelem l’entorn. Si som capaços d’esborrar les fronteres entre els conceptes, ens adonem que el paisatgisme és també un art i que entre la construcció humana del paisatge i Land Art només hi ha una petita passa.

Quin paper tenen – si és que en tenen cap- els artistes a l’hora de difondre missatges o traspassar idees? Especialment quan parlem de temes mediambientals…

Cada artista té la llibertat de defensar una opinió, però també la llibertat de no fer-ho si no vol. Hi ha tantes menes d’artistes com d’éssers humans. Per mi l’artista és un agitador dels sentits, sigui un militant, estigui institucionalitzat, sigui un poeta, un marginal, membre d’una comuna o un buròcrata (somriu).

sus_150907_S8A0143

‘Bois de poche’ és la seva obra a la Biennal 2015. Quina és la idea filosòfica que hi ha darrere la proposta?

‘Bois de poche’ (Fusta de butxaca) es pot agafar des de diferents perspectives, però sobretot des de l’humor. Les seves grans dimensions li donen un efecte escultural immediat, pop, com el treball de Claes Oldenburg o el de Lilian Bourgeat. Més enllà d’això, el llumí és un objecte que serveix per construir pacientment peces meravelloses: castells, ponts, la torre Eiffel… Fetes totes elles amb llumins!… Quina ironia! Aquí el que tenim és una caiguda en bloc d’uns llumins gegants, una autèntica rebel·lió contra allò establert pels llumins sàviament arrenglerats…o simplement una petita rebel·lió!

La instal·lació va circumscrita al Museu del Tabac. Sembla una ironia -molt ben trobada-. Quin paper juga l’entorn en el desenvolupament del projecte?

Normalment associem el foc al tabac, i les caixes de llumins, és cert, són objecte de belles col·leccions… el context ha de teixir lligams estrets amb l’obra, en el sentit que aquí, els llumins venen a completar el tabac. Qui porta encara llumins dins la butxaca? Aquest objecte, tant bàsic com el ganivet està  a punt de desaparèixer de la nostra quotidianitat, reemplaçat per l’encenedor i la cigarreta electrònica. És una mena d’homenatge al llumí, que per a mi simbolitza la simplicitat, allò que és natural, un objecte en vies de desaparició.

sus_150907_S8A0160

Quins són els materials utilitzats? El fet que –sovint– sigui obra efímera, condiciona?

El fet que aquesta obra no estigui pensada per durar dècades permet un marge, una tria molt més àmplia dels materials possibles. Per exemple, les ampolles de plàstic poden durar de 2 a 12 mesos instal·lades, el bambú pintat dos anys…

La simplicitat de les formes, el minimalisme del seu tractament, deixen un missatge de lleugeresa. El temps també és un ingredient?

La meva feina és adaptar l’obra a aquests dos paràmetres: el lloc i la seva durada en el temps. Aquesta noció d’obra puntual en el temps permet que llocs històrics i patrimonials puguin acollir l’art actual sense que això afecti la seva integritat, ja que un cop es retira l’obra retroben el seu aspecte habitual.

L’aparent fragilitat de les coses m’interessa, com el buit que envolta les formes plenes. La repetició i la simplicitat m’ajuden a concentrar l’atenció de l’espectador més enllà de la forma. Sobre el moviment, la llum, l’entorn…

sus_150907_S8A0170

Fins a quin punt les seves obres ens condicionen- als humans- en relació al nostre entorn i a l’ús que en fem?

Abordo les ubicacions amb tot allò que forma part de mi, però també amb la pregunta d’intentar veure què és el que en fan els homes amb aquest espai. L’empremta de l’home sobre l’entorn pot ser positiva, però també pot ser negativa. Jo em trobo dins aquest plantejament en referència als materials que nosaltres produïm sense mesurar-ne les conseqüències, com ara els plàstics o la radioactivitat.

Quin missatge vol fer arribar als visitants?

M’agradaria ajudar a obrir la mirada sobre allò que ens envolta a través de la meva vessant poètica a l’hora d’abordar els llocs. En particular, sobre les coses senzilles.

[Entrevista feta per Noemí Rodríguez]