Domènec 2

Domènec Montaner: “Encara sóc estudiant i poder participar a la Biennal per a mi és un privilegi”

Domènec Montaner és el més jove dels artistes de la Biennal. Amb només 19 anys, fa avui la performance especial que no es va poder fer durant l’acte d’inauguració del 10 de setembre per culpa del risc de pluja. Nascut a Ordino i estudiant d’Arts Plàstiques a la Universitat de Tolosa Jean-Jaurès, la seva especialitat és el grafit amb plantilla,  tot i que no tanca les portes a res.

Com arriba a Andorra Land Art?

Jo treballo als estius com a guia a la mina de Llorts. Tot va començar com una broma, sobre si era capaç o no de pintar un ruc a la paret d’un despatx. I jo m’ho vaig pensar i vaig pensar…i si no és una broma?…i la vaig pintar. No un ruc, però sí una composició que retrata la història de la mina. A la meva cap li va agradar i es va posar en contacte amb el comissari Pere Moles, i a partir d’aquí hem començat a veure de quina manera podia fer una aportació a la Biennal. Finalment varem acordar de fer una performance el dia de la inauguració en un dels contenidors del punt d’informació. Malauradament, no es va poder fer en aquell moment i l’hem programat per dimarts 15, a les 11 del matí.

El comissari destaca l’espectacularitat de gaudir del procés de creació de l’obra…

El que m’agrada del grafit amb plantilla és la sorpresa. Sempre he dibuixat i pintat, i en aquests casos vas veient a mesura que avances com va quedant. Amb el grafit amb plantilla no veus el que fas, vas retallant, vas confiant en el dibuix que has fet abans i cal confiar en el procés…i al final, quan acabes, al retirar la plantilla tens la sorpresa de cop…segurament és una sensació una mica infantil…però m’agrada.

Com arriba al grafit amb plantilla?

Va ser a l’escola, fa uns cinc anys, quan el professor d’arts plàstiques ens va presentar el documental de Bansky “Exit Through the Gift Shop”. I a partir d’aquí vaig començar a practicar una mica, sense fer grafit estrictament, més per divertir-me, amb icones clàssiques com Jimi Hendrix… tot molt clàssic. I des d’aleshores he anat provant coses.

La idea és continuar fent grafit amb plantilla?

El meu objectiu és entrar en la docència i ser professor d’arts plàstiques, però també anar descobrint altres coses. Qui sap? De moment estic en un punt en què m’agrada molt fer grafit amb plantilla però potser l’any que ve començo a fer escultura, una altra cosa que encara no he fet…i que ara és una cosa que em fa por, però ves a saber, potser tot canvia.

Quina vinculació té el que fa amb el Land Art?

El que jo faig és més proper a l’Street Art, en certa manera un cosí llunyà del Land Art.  Està a l’exterior, no a la natura…però tot acaba sent art a l’exterior. De la mateixa manera que Land Art aprofita la natura, l’Street Art aprofita l’entorn urbà…tot i que també es podrien fer pintures a la natura. De fet, del que es tracta és d’aprofitar l’obra d’art per tal que sigui vista de manera diferent.

Sempre retrats?

De moment sí. M’interessen les mirades, els fragments, les cicatrius, veure com el pas de temps afecta les persones…això m’interessa molt. Fer un retrat no és només dibuixar o pintar una cara, també és transmetre una història, entrar dins la intimitat del subjecte representat i fer-la visible.

En què consisteix la seva proposta per a la Biennal?

És un retrat acompanyat de dues altres mirades, amb una mida aproximada de dos metres per un metre i mig. I no dic res més! (riu) Tot i que el projecte inclou alguna dificultat afegida ja que el suport sobre el que es farà no és una superfície llisa…ja veurem.

Pressió al compartir cartell amb artistes consagrats com Martin Hill i tants altres?

Buf! Pressió no,  però nervis sí. Jo encara sóc estudiant i aquesta participació per a mi és un privilegi. El fet de compartir aquesta experiència amb altres artistes d’arreu del món és genial, realment genial.

Malgrat la seva joventut, Montaner ja ha rebut dues vegades el Premi Talentejant que convoca el Comú d’Escaldes-Engordany, el 2012 en la categoria de curtmetratges -en grup- i el 2013 en la categoria de pintura individualment, així com ha estat guardonat al certamen de joves realitzadors Ull Nu amb ‘Poétique de l’étrange: La cowboy phobie’…

He participat en alguns concursos, en un vaig fer fins i tot un grafit. Totes aquestes petites oportunitats fan que de mica en mica…qui sap?  faci alguna cosa gran.

Fins a quin punt ser molt polivalent – grafit, pintura- videoart…- és un senyal dels temps o es tracta d’una qüestió personal?

Jo crec que és una qüestió personal. Molta gent prefereix treballar en silenci i no fer soroll, altres volen que tingui un component efímer, com Land Art. Com les performances, que és fan una sola vegada. Són efímeres, com el grafit que faré. Un cop el fas comença a degradar-se, i a partir del moment que està al carrer, qualsevol hi pot intervenir, amb un tag…que acabi trencant la teva obra.

En general els grafiters respecten l’obra dels altres, no?

Hi ha dues vessants. El tag més competitiu de les primeres èpoques a Nova York als anys 70 com una mena de guerra de bandes ara ha anat evolucionant fins esdevenir Street Art. Suposo que sí, que ara hi ha molt més respecte.

Amb ganes de repetir l’experiència en una propera Biennal?

Sí, és clar! És una gran oportunitat! Per què no?

[Entrevista feta per Noemí Rodríguez]