Demo

dEmo: “Els animals domèstics ens han ajudat a progressar”

Artista nascut a Toledo el 1960, Eladio de Mora, dEmo, és un dels creador més originals del panorama artístic espanyol. Artista multidisciplinari, ha centrat el seu treball fonamentalment en l’escultura, que concep- per sobre de tot- per ser exposada als espais públics. dEmo ha protagonitzat més de 50 exposicions individuals i grans instal·lacions en espais públics dins i fora d’Espanya.

Sembla que li agrada quedar-se a la porta dels museus…

Sí, m’agrada estar a l’exterior dels museus, m’agrada fer obra pública que estigui més a prop de la gent del carrer, de la gent normal.

Lluny d’encaixar l’art contemporani en el marc de les institucions, ha col·laborat també en el decurs dels darrers anys en propostes tant diverses com la decoració de restaurants, de botigues, hotels…vostè és un convençut que l’art ha de sortir de les galeries i dels espais habituals?

Bé, jo crec que ha d’estar per tot arreu. Vivim en una societat en la que tot passa molt de pressa. Com no estiguis a prop no et veuen, no tens presència. Això és el que he volgut jo, tenir presència, sempre i de forma propera a la gent.

Quin paper hi juga l’humor?

No cal ni humor, jo en tinc prou amb un somriure quan passa la gent pel carrer. Em fixo amb la gent quan passeja i de sobte aixeca la mirada i es fixen en l’escultura de la granota a Colon, al Paseo de Recoletos de Madrid, i l’il·lumina un somriure: això és el que jo vull, intentar arribar al púbic, sense generar cap molèstia i sense perdre de vista que l’escultura per a mi no és un objecte, sinó un motor del pensament.

A Andorra hem tingut l’oportunitat de veure la seva obra en diverses ocasions, amb els ossets… i tenim un gat que cal buscar mig amagat en una teulada, però que des de dalt ens observa. Quines són les dues propostes que ens porta en motiu de la Biennal?

Ja sabem que Andorra està entre França i Espanya, és un dels vostres trets distintius. I la meva proposta consisteix en primer lloc, i per proximitat amb França, en un gall daurat. Com sabeu, de galls n’he fet diversos models, a París tinc 14 escultures en llocs diferents i ara estic desenvolupant un projecte per posar galls a la Place Vendôme de Paris-. Els galls són un símbol pels francesos, tot i que semblava que feia un temps que els tenien una mica oblidats…però bé, aquesta és la primera proposta. L’altra, es lliga a Andorra a través de la cultura catalana, i consisteix en un ruc. He fet un ruc com si fos de porcellana i ara el que he portat serà un d’aquests rucs de mida gegant que serà, a més, la imatge de la Biennal.

El gall és tradicionalment símbol de coratge i resistència davant l’adversitat, de quina manera tots aquests valors s’inscriuen en el marc de Land Art? Com es planteja l’obra en funció de la seva ubicació?

Quan va arribar la proposta de participar a la Biennal les dues peces ja funcionaven soles. Tenen un sentit per elles mateixes, l’ase com a símbol de resistència, el gall del coratge…ara hi ha molt turisme amb el tema dels dunkies… De fet hi ha associacions d’amics dels ases arreu del món. A Alemanya es fan molts esdeveniments vinculats amb el món de l’ase…vull dir que és un animal que genera riquesa també, i vosaltres que sou un país turístic amb moltes ganes que les coses tornin a ser el que eren, vull que l’ase serveixi d’impuls de cara al turisme.

Quan un coneix la seva obra té ràpidament la sensació que el que vol és seduir, sense perdre el somriure però seduir al capdavall, però també de deixar un pòsit de reflexió.

M’interessa molt l’ecologia i el medi ambient, però també l’ésser humà. Et posaré un exemple: Quan vàrem omplir Escaldes-Engordany d’ossets de diferents colors venien pares i mares d’Andorra que quan anaven a l’escola a buscar els nens o a recollir-los els hi deien, passem avui pel rosa, anem a veure el blau, l’endemà volien veure el vermell o el groc…doncs això era donar-li un sentit a la ciència de la clonació…Tot això m’interessa però sense voler crear cap pressió, d’una manera molt subtil. Que si algú vol anar més enllà ho pugui fer, i veure què hi ha darrere el burro o darrere el gall, però que també serveixi de decoració i d’embelliment per a la ciutat.

A Escaldes-Engordany tenim encara un osset blau. Fins a quin la impermanència de les obres de la Biennal juguen a favor o en contra del projecte?

L’ésser humà és això: impermanència. Tots arribem aquí amb l’única certesa de la nostra mort, també va per aquí la meva obra.

Iconització del que és domèstic, la repetició com a concepte, els colors vibrants en una paleta multi cromàtica…són alguns dels seus trets distintius, una estètica molt personal i una clonació que a permès una certa democratització de la seva obra…és aquesta la clau del seu èxit?

Saps que passa? No ho penso tant. Tinc temporades que m’encanta el color, vull més color. El color em dona la possibilitat de canviar completament una obra, encara que sigui la mateixa.. però a vegades també necessito el blanc i el negre i fer-me més subtil.

Fins a quin punt creu que la seva obra, o la seva tasca com a artista ha de ser un agent de canvi social? Li dic, perquè recordo una performance amb Rolls Royce en què va canviar l’àngel per un osset…

Sí sí, vaig canviar la imatge de l’èxtasi per l’osset… Això és crítica social. Tot s’omple de cotxes, hem inundat tot de tecnologia, tots amb els mòbils… aquesta crítica subtil és la que jo volia fer al canviar la icona del Rolls Royce.

El gall, el ruc, són dos dels animals de dEmo que seran presents a la Biennal, de quina manera la seva producció artística encaixa en la filosofia de Land Art? una filosofia molt vinculada al concepte mediambiental.

Andorra és un país que ha viscut de l’agricultura. L’ase i el gall -vosaltres teniu una espècie de gall que és única per aquests paratges (es refereix al gall de bosc)-. El que ens ha aportat l’animal domèstic a la humanitat és enorme. Ens han ajudat a progressar, aquest és el sentit.

Com vol que la gent miri la seva obra?

El que més m’agrada és trobar el somriure i la sorpresa entre la gent. Que sense adonar-se’n, el missatge vagi penetrant i que a poc a poc, sense cap pressió, visquin el món de la cultura i de l’art.

[Entrevista feta per Noemí Rodríguez]