Anna Mangot

Anna Mangot: “La meva obra a Sant Julià lliga la cultura tradicional i la contemporània”

Anna Mangot Schiefenbusch es gradua en disseny tèxtil a l’Escola Superior de Disseny (Universitat Ramon Llull, Barcelona). En acabar els estudis compagina la feina en el sector tèxtil amb la seva veritable passió: pintar sobre seda. Tots els seus treballs van sempre lligats a l’art, la cultura i la història.

De quina manera entra a formar part del projecte d’Andorra Land Art?

Una mica per casualitat, per coneixença amb el comissari, en Pere Moles. Tots dos estem a la junta de l’Associació de Dissenyadors d’Andorra, i m’ho va proposar. Jo no sóc una artista de Land Art. Sóc artista, però no d’aquest tema precisament. I em va dir: vols participar? vols proposar alguna cosa? i vaig pensar… doncs, mira… Sí! … i fem alguna cosa allà a Sant Julià, perquè jo visc allà, i queda sempre com una parròquia allà baix, som com els del sud… (riu) Quedem sempre al marge… i em vaig dir: M’agradaria fer alguna cosa allà… després he sabut que hi ha més instal·lacions de Land Art a Sant Julià, o sigui que no estic jo sola, el que em fa molt feliç. O sigui, que així va anar la cosa.

Quina mena de proposta és? i exactament quina diferència hi ha entre un artista “normal” i un artista de Land Art?

És que hi ha gent que està especialitzada en fer Land Art, en obres de gran format i d’aquestes característiques… jo no sóc d’aquesta mena d’artista, més aviat sóc una artista plàstica. Sóc dissenyadora. Em considero artista-dissenyadora -sempre ho dic-, i és que a més de dedicar-me al disseny, bona part de la meva feina té un alt component artesanal i després emmarco les teles -ja ho saps que pinto sobre seda- i les meves teles sovint s’emmarquen i les presento com a obra pictòrica i treballo en aquest sentit. He fet alguna cosa en gran format,  com un treball que vaig presentar per l’Andorra Shopping Festival, tipus happenning, però no em dedico a això.

teixintcultura3Canvia el concepte, a l’hora de plantejar una obra? És a dir… fins a quin punt un format preestablert condiciona l’obra?

Sí, canvia molt el concepte, perquè en aquesta Biennal -i si que hi ha obres que quedaran- han de ser obres bastant efímeres. Són instal·lacions, que algunes quedaran col·locades, però la majoria no. La meva, per exemple, és una instal·lació efímera. Després, la magnitud de l’obra no té res a veure amb una pintura emmarcada – per gran que sigui- és molt diferent d’una cosa que fas en alçada, o al casc urbà, que té unes dimensions considerables, no? perquè és una altra forma de veure la realitat, i per tant, has de modificar la mirada.

L’espai doncs, s’adequa a l’obra, o l’obra a l’espai?

En el meu cas, jo crec que una mica tot alhora. Jo tenia molt clar que volia fer una cosa al centre de Sant Julià i la tria va ser molt ràpida: el Centre Cultural i de Congressos Lauredià, perquè representa molt a la parròquia. Primer vaig mirar de fer alguna cosa dins el vestíbul, però les dates de la Biennal coincidien amb diverses exposicions -al vestíbul del Centre sempre hi ha coses- i davant aquesta situació, la proposta va ser: Fem-ho fora. A l’exterior…i així va néixer aquesta obra que es diu “Teixint cultura”.

Teixint cultura: Quin és el seu punt de partida? Què vol transmetre?
És una barreja de la meva formació acadèmica, i de la meva vida, que gira a l’entorn del tèxtil. I el que volia expressar era que el Centre Cultural i de Congressos Lauredià és un centre neuràlgic, un lloc on hi ha molta tradició i molta innovació, on hi ha molts projectes i propostes culturals, des de teatre, educació en l’art, la música i la dansa… hi ha també propostes tradicionals com és l’esbart, com és la coral… és un lloc on hi ha molta vida cultural, i jo volia posar de manifest això. D’aquí va sorgir la idea, explicada amb el meu idioma, que és la roba, els fils o els teixits. Aquesta instal·lació està feta amb tela i surt de l’escultura de l’Àngel Calvente ‘Vincles’, que és una representació de les mans de la Marratxa -la Marratxa és la dansa més popular de Sant Julià de Lòria- i una mica les teles surten d’allà i abracen tot el Centre i a més a més s’entrelliguen com un tapís entre elles com si fossin un nou teixit. És una mica la cultura d’abans amb la d’avui, o una mica la tradicional, que dóna pas a la cultura més contemporània. La manera de dir que l’una i l’altra estan lligades.

Quines dificultats tècniques ha comportat aquesta instal·lació?

Aquesta és la principal diferència respecte la meva feina habitual. És molt diferent quan parlem de 14 o 15 metres de tela, que hem de trobar la manera de subjectar. Això surt des de la teulada i va fins les mans, o a l’inrevés… i cal personal, una empresa de treballs verticals que t’ajudin a col·locar-ho perquè el Centre Cultural i de Congressos Lauredià no et deixarà a tu pujar a la teulada a lligar les teles, perquè hi ha un risc, s’ha de preveure tot això, i que està a l’exterior, que pot ploure, o fer vent- a Sant Julià acostuma a fer molt de vent- la tela amb què es fa és una roba específica… és la mateixa que es fa servir per les acrobàcies de circ, una roba molt lleugera i elàstica, perquè no tingui resistència i no doni problemes… Només per això, tot plegat ja surt una mica del que és habitual a l’hora de treballar

Després d’aquesta experiència: amb ganes de repetir? Amb ganes de sortir de les propostes habituals? A vegades calen propostes diferents per descobrir que ens interessen altres coses, o altres maneres de fer…

Em fa molta gràcia que em preguntis això perquè aquest projecte de Land Art ha arribat gairebé al mateix temps que un projecte pel proper Andorra Shoppping Festival i serà una instal·lació al Pont de París i hi va bastant lligat. Serà també amb tela… encara no en parlo gaire perquè està així amb pinces, però sembla que sí, que es farà… i és curiós, perquè  són dos projectes que no han anat junts ni estan vinculats, sinó que han arribat de forma aïllada, però amb un concepte molt similar. Per això em fa molta gràcia… qui sap? Potser ara faig aquests dos i m’especialitzo en això!… i aleshores ja seria una artista de Land Art! (riu)

Les obres son efímeres. Fins a quin punt això també condiciona la creació o el sentiment de l’artista envers la seva obra?
Si fos una obra per durar no es faria amb roba, ni es proposaria la manera tècnica que hem ideat per fer la instal·lació, ni res de tot això.  Seria amb uns altres materials, faria potser la mateixa sensació, buscaria el mateix efecte però tècnicament estaria plantejada d’una forma molt diferent.

Quan es parla d’art, tot i que cada vegada la mirada és més àmplia, sobretot quan parlem de materials i tècniques expressives, tot i així, encara hi ha maneres de fer, com el disseny tèxtil que queden com de banda.

No sé què dir-te.  Avui en dia hi ha tantes propostes que no trobo que hi hagi res que quedi de banda. L’art tradicional, el quadre pintat a l’oli, hi és, però es que el ventall és tant ampli que jo no m’hi he trobat al marge. Hi ha altres persones que treballen amb teles, hi ha molta gent.

Reconeixes influències en la teva obra?

No, no em fixo amb ningú. És cert, però, que quan va sorgir el tema de Land Art em vaig informar i vaig buscar documentació, però el projecte és ben meu. A nivell personal sempre busco la inspiració en els grans de l’art, en els històrics, i si no, amb la natura i amb coses d’Andorra. Les que estan inspirades en Andorra són les col·leccions que tenen més èxit.

Hi ha molta participació d’artistes de casa en aquesta Biennal. Estan els artistes d’Andorra prou reconeguts dins de casa, tenen prou facilitats per treballar fora?

He vist que hi ha molta participació. I això està molt bé. M’agrada que hi hagi molts artistes del país, perquè a vegades muntem saraus d’aquests a Andorra i sempre anem a buscar al de fora, com si sempre fos millor, més modern, més professional… no sé. Aquí tenim gent molt professional. Ja no estem als anys quaranta. Aquí la gent ha sortit, s’ha format i ha tornat per desenvolupar-se al país i estic molt  contenta que el Land Art compti amb artistes del Principat. Ho trobo fantàstic.

[Entrevista feta per Noemí Rodríguez]