Cabina

En un entorn natural com el que ens brinda l’emplaçament de la L’ANDART ’19 (Engolasters), La Cabina de l’andorrà Roger Lorente pretén fer una crítica als límits de la comunicació i el consum.

L’obra té dos grans protagonistes: una antiga cabina de telèfons (cedida per la companyia de telecomunicacions del país Andorra Telecom, abans coneguda com a STA) i el globalment reconegut i desitjat bitllet de dòlar americà. En la instal·lació de Lorente, l’una és una representació primària de la comunicació moderna, mentre que l’altre és el símbol del consum i la cobdícia.

Segons ens indiquen els principis dels ‘banys de bosc’ i com alguns estudis han demostrat, abraçar un arbre pot ser una activitat terapèutica per als éssers humans o, si més no, una pràctica amb grans beneficis de cara a la prevenció de problemes i malalties. Però l’obra de Lorente ens presenta una abraçada molt diferent, l’antítesi del que suposa connectar amb la natura.

En aquest cas, qui apareix cenyint l’arbre no és cap persona. Tot i que potser hauríem de dir que sí que ho és, que és un gran nombre de gent, ja que els autors de l’abraçada són els objectes que hem mencionat i, més que ells, tota la seva càrrega simbòlica.

De fet, en abraçar l’arbre (i amb ell, la natura), el que sembla és que l’estiguin asfixiant. El que se’ns mostra és una abraçada, sí, una abraçada mortal.

In a natural surrounding such as the one provided by the location of L’ANDART ’19 (Engolasters), Andorran artist Roger Lorente’s La Cabina (‘The Booth’) wants to be a critique to the limits of communication and consumption.

The artwork has two main subjects: a former phone booth (donated by the country’s telecommunications company Andorra Telecom, previously known as STA) and the globally recognised and desired American dollar bill. In Lorente’s installation the first one is a primary representation of modern communications, while the second is the symbol of consumption and greed.

According to the principles of ‘forest bathing’ and as some researches have proven, hugging a tree can be a therapeutic activity for human beings or, at least, a practice with great benefits in regard to preventing problems and diseases. But Lorente’s art work presents to us a very different kind of hug, the antithesis of what it means to connect with nature.

In this case, the one who appears to be hugging the tree is not “directly” a person, but a collection of objects that represent people, a community which symbolically chokes the trees with its consumerism and expansive, even invasive, incessant communication.

In fact, when hugging the tree (and with it, nature), the installation looks like it’s in fact asphyxiating it. What is shown to us is a hug, indeed, but a lethal one.