Arbres mare

Després de crear Bandera de pregària amb l’artista Eliana Hoyos per a la passada edició de la Biennal, Jordi González ens presenta, ara en solitari, Arbres mare, una interpretació ritual i al·legòrica de la praxi del shinrin-yoku.

En aquesta obra, que suggereix el lligam indissociable entre el bosc i la humanitat, les soques tallades de diferents espècies d’arbres sostenen, a tall d’altar, nou fetus d’argila coberts per les cendres de la seva pròpia cocció. Cada figura representa un dels nou mesos del procés de gestació dels humans.

El shinrin-yoku ens proposa un bany de vida al bosc, un lloc on les persones trobem un espai de calma, seguretat i regeneració. Tres conceptes que ens condueixen inevitablement a la figura de la mare o, si més no, a la seva simbologia.

Per a González no són els humans qui abracem els arbres, sinó que és el bosc el que ens abraça a nosaltres. Aquest ens acull amb els braços oberts i, encara que ens n’apartem, segueix allà, a punt per rebre’ns quan necessitem regenerar-nos i ressorgir de les nostres cendres.

Com una mare, el bosc ens reconforta i ens guareix quan més ho necessitem. És per tot això que l’artista fa un paral·lelisme entre els arbres i la figura materna i fins i tot proposa que, en lloc de parlar de “banys de bosc”, entenguem la pràctica japonesa com una “abraçada de mare”.

After creating Bandera de pregària (‘Prayer Flag’) with artist Eliana Hoyos for the past Biennial, Jordi González presents to us, this time solo, Arbres mare (‘Mother Trees’), a ritual and allegoric interpretation of the praxis of shinrin-yoku.

In this artwork, which suggests the inseparable bond between forest and humanity, the chopped trunks of different tree species hold, by way of an altar, nine clay foetuses covered in the ashes of their own firing. Each figure represents one of the nine months of the human’s gestation process.

Shinrin-yoku proposes a ‘life-bath’ in the forest, a place where people find calmness, safety and regeneration. Three concepts that drive us inevitably to the mother figure or, at least, to its symbology.

To González, it’s not humans who hug trees, but the forest who hugs us. It accepts us with its arms open and, even if we part from it, it stays there, ready to receives us when we need to regenerate ourselves and come back from our ashes.

Like a mother, the forest comforts us and heals us when we need it the most. For all these reasons, the artist draws a parallel between the trees and the maternal figure and even suggests that, instead of talking about “forest baths”, we understand the Japanese practice as a “mother’s hug”.