La llibertat d’Ícar

La llibertat d’Ícar és un homenatge al primer professor de fotografia de Tony Lara, el recentment desaparegut Pep Aguareles. Així, aquest treball pretén ser la continuació del projecte d’Aguareles ...Ícaro, sobre el consumismo.

El maniquí és el protagonista en els dos casos, però en l’obra de Lara ha evolucionat. Ha rebut les ales que tant desitjava per sortir de l’aparador des del qual només observava, sense emocions. Fins ara, Ícar estava enlluernat pel sol, com les persones ho estan per una aparent felicitat en una societat consumista. Ara, comença a viure.

Perquè segons el fotògraf, tot i que teòricament ens trobem en un món més obert i comunicat que mai, és possible que estiguem tancats en el nostre propi univers, d’una manera egoista que deixa la resta de la gent fora. Una situació que ens perjudica i ens fa miserables, però que no fem l’esforç de superar o de la qual no ens atrevim a sortir.

Ícar, aquest ésser inanimat, sense gènere ni edat, representa aquella minoria que gosa sortir de l’espai individual, amb una mirada renovada, oberta i neta. Ícar surt cada nit, quan sap que la cera de les seves ales no es fondrà amb la calor del sol. Així, va descobrint el món que l’envolta i el seu cor i la seva ànima de plàstic es van omplint de vida, fins a arribar al punt en què ja no vol tornar a viure tancat mai més.

La llibertat d’Ícar (‘Icarus’ Freedom’) is a tribute to Lara’s first photography teacher, the recently deceased Pep Aguareles. This way, the artwork wants to be the continuation of Aguareles’ project ...Ícaro, sobre el consumismo (‘...Icarus, on Consumerism).

The mannequin is the main character in both cases, but in Lara’s artwork it has evolved. It has received the wings it so wished for to exit the window display from which it was just observing, without emotions. Up to now, Icarus was blinded by the sun, like humans are by an apparent happiness in a consumerist society. Now, it starts to live.

Because, according to the photographer, even though we live in a theoretically more open and well communicated world than ever, it is possible that we are closed in our own universe, in a selfish way that leaves the rest of the people outside. A situation that is prejudicial and makes us miserable, but that we don’t make the effort to go beyond or which we don’t dare to abandon.

Icarus, this inanimate being, with no gender, nor age, represents the minority that dares to leave the individual space, with a renewed, open and clean look. Icarus goes out every night, when it knows that its wax wings will not be melted by the sun’s heat. This way, it discovers the world that surrounds it and its plastic heart and soul become full with life, up to the point where it doesn’t want to live shut in ever again.